(cat/cast/english)
Dona, raça i classe
Dilluns ens assabentàvem de
l’assassinat de la Victòria Bertran. O no, potser només ens
assabentàvem de la mort d’un tal Alfons no sé que més. I és que
els mitjans de comunicació catalans – televisió, premsa, ràdio –
difonien la mort d’aquest senyor, sembla que periodista conegut, i
la seva llarga trajectòria professional.
Camuflat, de forma anecdòtica, entre
les primeres línies de la notícia, apareixia l’assassinat de la
seva companya, com si d’una fita més del seu exitós currículum
es tractés. D’ella, de la dona, de la vida usurpada, de la morta a
mans del masclisme, no se’n deia res. La seva desaparició era
tractada de forma lleu, amb la mateixa lleugeresa que es
comptabilitzen les xifres de les dones assassinades cada mes pels
seus companys, marits, amants, pares, fills, veïns.... Aquesta
vegada, a més, la seva mort no era útil, ni tan sols, per omplir
uns minuts del telenotícies vespre; en canvi, era molt més sucosa
la vida d’ell.
La mort de la Victòria, no és, però,
de cap manera, anecdòtica, sinó quotidiana i dolorosament habitual.
I brutal. Brutal com totes les morts de totes les dones executades
pel patriarcat. Tampoc no és, malauradament, anecdòtic el tracte
mediàtic que ha rebut la seva mort: és només un exemple del
silenci, l’oblit, la negació i l’encobriment de la violència
masclista per part dels mitjans de comunicació, que els fa
còmplices, col·laboracionistes, aliats, executors de la violència
contra les dones.
.
.
Ens trobem, evidentment, davant d’un cas de corporativisme professional. Un encobriment flagrant d’un company de feina. Cap dubte. De la mateixa manera que el sindicat de policia nega la bala de goma que va rebentar l’ull de l’Esther Quintana. Res excepcional: parapetats en el seu col·lectiu i les escombraries dins de casa, que la flaira putrefacta no s’ensumi des del carrer. Però si furguem una mica més en la merda trobarem que, de fet, el que hi ha és un racisme i un classisme profundament inserts en la nostra societat i, evidentment, en els nostres mitjans.
Un home culte? D'èxit professional?
Un catalanista progressista? Un dels nostres? Impossible. La
violència masclista és patrimoni de les classes baixes, sorolloses
i analfabetes, de les familíes desestructurades amb fills pollosos i
pudents, de la púrria, de gent de pell fosca – paquistanesos,
gitanos, llatins – o d’eslaus alcoholitzats. Però no és nostra.
Nosaltres som gent respectable, a casa nostra no existeix la
violència contra les dones ni el masclisme i les criatures, si són
fosques, són adoptades. Això està en d’altres barris, no al
districte de Les Corts, de cap manera!
Malauradament, si la violència
masclista decidís presentar-se a la UNESCO tot exigint el seu títol
de “Patrimoni de la Humanitat”, tindria prou mèrits per
guanyar-lo. Sembla però, que premsa i televisió no tenen cap
interès en veure-ho, en definitiva, en assenyalar-se com a partícips
del sexisme, de la desigualtat, de la discriminació, de la violència
contra les dones.
.
.
Així, seguint amb la narració de la
vida i miracles de l’assassí, els mitjans apel·laven a la seva
greu malaltia cardíaca o a la seva llarga depressió. No coneixem
cap estudi publicat per cap prestigiosa revista científica, tipus
Science, que associï dolència coronària amb tendència homicida.
Tampoc tenim notícia fins al moment, que la malaltia mental,
concretament la depressió, precedeixi el feminicidi. De fet, tenint
en compte que la depressió és un dels trastorns més prevalents
entre les dones (probablement manifestació de tota la violència
masclista suportada, a nivell individual, social i estructural), si
la depressió fos agent causal dels assassinats de parella, ens
trobaríem amb un androcidi devastador, sense precedents en la
història universal del genocidi. És curiós, també, que la
mateixa malaltia que serveix per estigmatitzar les dones, per
resta’ls credibilitat, hagi servit, en aquest cas, com element
exculpatori o, si més no, atenuant.
L’assassinat de la Victòria és un
acte atroç i cruel, com ho és cada feminicidi. El tracte
mediàtic que ha rebut aquesta mort, com el que reben totes les morts
per violència masclista no té cap justificació: és inhumà i
despietat.
Feministes Indignades rebutgem i
condemnem cada assassinat per violència masclista i cada notícia
que per omissió o acció denigra la dona morta.
Per acabar, el més important, volem
transmetre tota la nostra força i amor a la família, amistats i
companyes de la Victòria, per tal que sàpiguen que en aquests
moments de dolor profund no estan soles.
Feministes Indignades
-------------------------------------------------------------------------------------
Mujer, raza y clase
El lunes nos enterábamos del asesinato
de Victòria Bertran. O no, quizás sólo nos enterábamos de la
muerte de un tal Alfons no sé que más. Y es que los medios de
comunicación catalanes – televisión, prensa, radio – difundían
la muerte de este señor, parece ser que un periodista conocido y su
larga trayectoria profesional.
Camuflado, de forma anecdótica, entre
les primeras líneas de la noticia, aparecía el asesinato de su
compañera, como si fuera una medalla más de su exitoso currículum.
De ella, de la mujer, de la vida usurpada, de la muerta en manos del
machismo, no se decía nada. Su desaparición era tratada de forma
leve, con la misma ligereza con que se contabilizan las cifras de las
mujeres asesinadas cada mes por sus compañeros, maridos, amantes,
padres, hijos, vecinos... Esta vez, además, su muerte no era útil,
ni siquiera para ocupar unos minutos del telenoticias de la tarde; en
cambio, era mucho más jugosa la vida de él.
La muerte de la Victòria, no es, sin embargo, en
modo alguno, anecdótica, sino cotidiana y dolorosamente habitual. Y brutal. Brutal como todas las muertes de todas las mujeres ejecutadas
por el patriarcado. Tampoco es, lamentablemente, anecdótico el
tratamiento mediático que ha recibido su muerte, es sólo un ejemplo
del silencio, del olvido, de la negación y del encubrimiento de la
violencia machista por parte de los medios de comunicación, que los
hace cómplices, colaboracionistas, aliados, ejecutores de la
violencia contra las mujeres.
.
.
Nos encontramos, evidentemente, frente
a un caso de corporativismo profesional. Un encubrimiento flagrante
de un compañero de trabajo. Ninguna duda. De la misma manera que el
sindicato de policía niega la bala de goma que reventó el ojo de
Esther Quintana.
Nada excepcional: parapetados en su
colectivo y la basura dentro de casa, que el hedor putrefacto no
se huela desde la calle. Pero si hurgamos un poco más en la mierda,
encontraremos que, de hecho, lo que hay es un racismo y un clasismo
profundamente insertos en nuestra sociedad y, evidentemente, en
nuestros medios.
¿Un hombre culto?¿De éxito
profesional?¿Un catalanista progresista?¿Uno de los nuestros?
Imposible. La violencia machista es patrimonio de las clases bajas,
ruidosas y analfabetas, de las familias desestructuradas con hijos
piojosos y malolientes, de la chusma, de gente de piel oscura -
paquistaníes, gitanos, latinos - o de eslavos alcoholizados. Pero no
es nuestra. Nosotros somos gente respetable, en nuestra casa no
existe la violencia contra las mujeres ni el machismo, y las
criaturas, si son oscuras, son adoptadas. Eso está en otros barrios,
no en el distrito de Les Corts ¡De ninguna manera!
Desgraciadamente, si la violencia
machista decidiera presentarse a la UNESCO exigiendo su título de
"Patrimonio de la Humanidad", tendría méritos suficientes
para ganarlo. Parece, sin embargo, que prensa y televisión no tienen
ningún interés en verlo, ni en señalarse, en definitiva, como
partícipes del sexismo, la desigualdad, la discriminación... de
la violencia contra las mujeres.
.
.
Así, siguiendo con la narración de la
vida y milagros del asesino, los medios apelaban a su grave
enfermedad cardíaca o a su larga depresión. No conocemos ningún
estudio que asocie dolencia coronaria con tendencia homicida. Tampoco
tenemos noticia, hasta el momento, de que la enfermedad mental,
concretamente la depresión, preceda al feminicidio.
De hecho, teniendo en cuenta que la
depresión es uno de los trastornos más prevalentes entre las
mujeres (probablemente manifestación de toda la violencia machista
soportada, a nivel individual, social y estructural) si la depresión
fuera agente causal de los asesinatos de pareja, nos encontraríamos
con un androcidio devastador, sin precedentes en la historia
universal del genocidio.
Es curioso también que la misma
enfermedad que sirve para estigmatizar a las mujeres, para restarles
credibilidad, haya servido en este caso como elemento exculpatorio o,
cuando menos, atenuante.
El asesinato de Victoria es un acto
atroz y cruel, como lo es cada feminicidio. El trato mediático que
ha recibido esta muerte, como el que reciben todas las muertes por
violencia machista no tiene ninguna justificación: es inhumano y
despiadado. Feministas Indignadas rechazamos y condenamos cada
asesinato por violencia machista y cada noticia que por omisión o
acción denigra a la mujer asesinada.
Por último, lo más importante,
queremos transmitir toda nuestra fuerza y amor a la familia,
amistades y compañeras de Victoria, para que sepan que en estos
momentos de dolor profundo no están solas.
Feministes Indignades
Women, race and class
Women, race and class
Last Monday, we found out that Victoria Bertran had
been assassinated. Or was it? Wasn't it only the death of a certain Alfons
something. It's just that Catalan media – TV, press, radio – reported the death
of this man, who apparently was a well-known journalist with an impressive
professional history.
Disguised as anecdotal, in between the news headlines,
appeared the assassination of his partner, as if it were just another medal on
his prestigious resume. About her, the wife, about her life that was stolen,
her death at the hand of male chauvinism, nothing was said. Her disappearance
was treated as minor, with the same swiftness that every month adds up figures
of women assassinated by their partners, husbands, lovers, fathers, sons,
neighbours... In addition, this time, her death wasn't useful, not even to take
up a few minutes of evening news time on tv; instead, his life was treated a
lot more substantially.
Indeed, the death of Victoria isn't anecdotal at all,
but painful business as usual. And brutal. Brutal like all women's deaths, who
are executed by patriarchy. Nor is the media treatment of her death, anecdotal,
unfortunately. It is just an example of the silence, the oblivion, the denial
and the covering up of sexist violence by the media, that make them complicit,
sympathizers, allies, implementers of violence against women.
Obviously, this is a typical case of professional
corporatism. A blatant cover up for a work colleague. Without any doubt. In the
same way that the police union denies the existence of the rubber bullet that smashed Ester Quintana's
eye. Nothing new: let’s fence ourselves in, hide the rubbish inside, so it does
not stink on the street. But if we dig the shit a little deeper, we’ll find
that this is actually race and class discrimination deeply engrained in our
society and, quite clearly, in our media.
A well educated man? Professional success? A
progressive catalan? One of ours? Impossible.
Chauvinistic violence belongs to noisy and illiterate
working class people, dysfunctional families with scruffy and smelly kids, dark
skin people rabble – pakistanis, gypsies
or latinos -
alcoholic slaves, but it isn't ours. We are
respectable people, for us violence against women doesn't exist neither does
sexism, and the kids, if they are dark, that's because they are adopted. This
happens in other neighbourhoods, not in the Corts district, no way.
Unfortunately, if violence against women decided to
present itself at UNESCO demanding to be
'World Heritage', it may actually succeed. It seems though that TV and the
press ultimately are not interested in seeing and addressing the fact that they
are themselves reinforcing sexism, inequalities, discrimination... and violence
against women.
So, while telling the life and
miracles of the murderer, the media appealed to his severe heart condition or
its long depression. We don’t know of any study published in any renowned scientific
journal, like Science, associating coronary condition with homicidal tendency.
We have no news so far that mental illness, particularly depression, leads to
femicide.
As a matter off act, considering that depression is
one of the most prevalent disorders among women (probably a consequence of all
the sexist violence suffered at individual, social and structural level) if
depression was the trigger for partner's assassination, we would be faced with
an overwhelming androcide, unprecedented in the universal
history of genocide.
It is also interesting that the same illness used to
stigmatise women, and dwarf their credibility, serves in this case as
exculpatory or, at least, mitigating circumstances.
The assassination of Victoria is a horrifying and cruel act, just as
femicide is. The media treatment that received this death, just like any other
death due to violence against women does not have any justification: it is
inhuman and ruthless. Feministes Indignades reject and condemn each
assassination as a result of violence against women and news that denigrate
assassinated women be it actively or by default.
Finally, and most importantly, we would like to share all our strength
and love with the family, friends and colleagues of Victoria, so that they know
that in these painful times they are not alone.
Feministes Indignades
