Benvingudes al nostre blog!

"Ara que estem recuperant les nostres places, també podem proposar-nos el debat sobre els nostres espais a les cases, a la vida quotidiana, en la realitat del dia a dia. Debatre el lloc de la família, els rols que sosté, els autoritarismes que reprodueix, com a lloc d'afirmació del patriarcat. Imaginar noves formes de viure les nostres relacions, a casa, a la plaça, i també en les organitzacions populars que van naixent o es van transformant atravessades per aquest temps històric insurgent"
Claudia Korol, en Buenos Aires

miércoles, 21 de diciembre de 2016

Dona, raça i classe. Comunicat de Feministes Indignades arrel de l'assassinat de la Victòria Bertran

(cat/cast/english)

Dona, raça i classe
Dilluns ens assabentàvem de l’assassinat de la Victòria Bertran. O no, potser només ens assabentàvem de la mort d’un tal Alfons no sé que més. I és que els mitjans de comunicació catalans – televisió, premsa, ràdio – difonien la mort d’aquest senyor, sembla que periodista conegut, i la seva llarga trajectòria professional.
Camuflat, de forma anecdòtica, entre les primeres línies de la notícia, apareixia l’assassinat de la seva companya, com si d’una fita més del seu exitós currículum es tractés. D’ella, de la dona, de la vida usurpada, de la morta a mans del masclisme, no se’n deia res. La seva desaparició era tractada de forma lleu, amb la mateixa lleugeresa que es comptabilitzen les xifres de les dones assassinades cada mes pels seus companys, marits, amants, pares, fills, veïns.... Aquesta vegada, a més, la seva mort no era útil, ni tan sols, per omplir uns minuts del telenotícies vespre; en canvi, era molt més sucosa la vida d’ell.
La mort de la Victòria, no és, però, de cap manera, anecdòtica, sinó quotidiana i dolorosament habitual. I brutal. Brutal com totes les morts de totes les dones executades pel patriarcat. Tampoc no és, malauradament, anecdòtic el tracte mediàtic que ha rebut la seva mort: és només un exemple del silenci, l’oblit, la negació i l’encobriment de la violència masclista per part dels mitjans de comunicació, que els fa còmplices, col·laboracionistes, aliats, executors de la violència contra les dones.
.
 
Ens trobem, evidentment, davant d’un cas de corporativisme professional. Un encobriment flagrant d’un company de feina. Cap dubte. De la mateixa manera que el sindicat de policia nega la bala de goma que va rebentar l’ull de l’Esther Quintana. Res excepcional: parapetats en el seu col·lectiu i les escombraries dins de casa, que la flaira putrefacta no s’ensumi des del carrer. Però si furguem una mica més en la merda trobarem que, de fet, el que hi ha és un racisme i un classisme profundament inserts en la nostra societat i, evidentment, en els nostres mitjans.
Un home culte? D'èxit professional? Un catalanista progressista? Un dels nostres? Impossible. La violència masclista és patrimoni de les classes baixes, sorolloses i analfabetes, de les familíes desestructurades amb fills pollosos i pudents, de la púrria, de gent de pell fosca – paquistanesos, gitanos, llatins – o d’eslaus alcoholitzats. Però no és nostra. Nosaltres som gent respectable, a casa nostra no existeix la violència contra les dones ni el masclisme i les criatures, si són fosques, són adoptades. Això està en d’altres barris, no al districte de Les Corts, de cap manera!
Malauradament, si la violència masclista decidís presentar-se a la UNESCO tot exigint el seu títol de “Patrimoni de la Humanitat”, tindria prou mèrits per guanyar-lo. Sembla però, que premsa i televisió no tenen cap interès en veure-ho, en definitiva, en assenyalar-se com a partícips del sexisme, de la desigualtat, de la discriminació, de la violència contra les dones.
.

Així, seguint amb la narració de la vida i miracles de l’assassí, els mitjans apel·laven a la seva greu malaltia cardíaca o a la seva llarga depressió. No coneixem cap estudi publicat per cap prestigiosa revista científica, tipus Science, que associï dolència coronària amb tendència homicida. Tampoc tenim notícia fins al moment, que la malaltia mental, concretament la depressió, precedeixi el feminicidi. De fet, tenint en compte que la depressió és un dels trastorns més prevalents entre les dones (probablement manifestació de tota la violència masclista suportada, a nivell individual, social i estructural), si la depressió fos agent causal dels assassinats de parella, ens trobaríem amb un androcidi devastador, sense precedents en la història universal del genocidi. És curiós, també, que la mateixa malaltia que serveix per estigmatitzar les dones, per resta’ls credibilitat, hagi servit, en aquest cas, com element exculpatori o, si més no, atenuant.
L’assassinat de la Victòria és un acte atroç i cruel, com ho és cada feminicidi. El tracte mediàtic que ha rebut aquesta mort, com el que reben totes les morts per violència masclista no té cap justificació: és inhumà i despietat.
Feministes Indignades rebutgem i condemnem cada assassinat per violència masclista i cada notícia que per omissió o acció denigra la dona morta.

Per acabar, el més important, volem transmetre tota la nostra força i amor a la família, amistats i companyes de la Victòria, per tal que sàpiguen que en aquests moments de dolor profund no estan soles.

Feministes Indignades


-------------------------------------------------------------------------------------


Mujer, raza y clase


El lunes nos enterábamos del asesinato de Victòria Bertran. O no, quizás sólo nos enterábamos de la muerte de un tal Alfons no sé que más. Y es que los medios de comunicación catalanes – televisión, prensa, radio – difundían la muerte de este señor, parece ser que un periodista conocido y su larga trayectoria profesional.

Camuflado, de forma anecdótica, entre les primeras líneas de la noticia, aparecía el asesinato de su compañera, como si fuera una medalla más de su exitoso currículum. De ella, de la mujer, de la vida usurpada, de la muerta en manos del machismo, no se decía nada. Su desaparición era tratada de forma leve, con la misma ligereza con que se contabilizan las cifras de las mujeres asesinadas cada mes por sus compañeros, maridos, amantes, padres, hijos, vecinos... Esta vez, además, su muerte no era útil, ni siquiera para ocupar unos minutos del telenoticias de la tarde; en cambio, era mucho más jugosa la vida de él.

La muerte de la Victòria, no es, sin embargo, en modo alguno, anecdótica, sino cotidiana y dolorosamente habitual. Y brutal. Brutal como todas las muertes de todas las mujeres ejecutadas por el patriarcado. Tampoco es, lamentablemente, anecdótico el tratamiento mediático que ha recibido su muerte, es sólo un ejemplo del silencio, del olvido, de la negación y del encubrimiento de la violencia machista por parte de los medios de comunicación, que los hace cómplices, colaboracionistas, aliados, ejecutores de la violencia contra las mujeres.
.


Nos encontramos, evidentemente, frente a un caso de corporativismo profesional. Un encubrimiento flagrante de un compañero de trabajo. Ninguna duda. De la misma manera que el sindicato de policía niega la bala de goma que reventó el ojo de Esther Quintana.
Nada excepcional: parapetados en su colectivo y la basura dentro de casa, que el hedor putrefacto no se huela desde la calle. Pero si hurgamos un poco más en la mierda, encontraremos que, de hecho, lo que hay es un racismo y un clasismo profundamente insertos en nuestra sociedad y, evidentemente, en nuestros medios. 


¿Un hombre culto?¿De éxito profesional?¿Un catalanista progresista?¿Uno de los nuestros? Imposible. La violencia machista es patrimonio de las clases bajas, ruidosas y analfabetas, de las familias desestructuradas con hijos piojosos y malolientes, de la chusma, de gente de piel oscura - paquistaníes, gitanos, latinos - o de eslavos alcoholizados. Pero no es nuestra. Nosotros somos gente respetable, en nuestra casa no existe la violencia contra las mujeres ni el machismo, y las criaturas, si son oscuras, son adoptadas. Eso está en otros barrios, no en el distrito de Les Corts ¡De ninguna manera!

Desgraciadamente, si la violencia machista decidiera presentarse a la UNESCO exigiendo su título de "Patrimonio de la Humanidad", tendría méritos suficientes para ganarlo. Parece, sin embargo, que prensa y televisión no tienen ningún interés en verlo, ni en señalarse, en definitiva, como partícipes del sexismo, la desigualdad, la discriminación... de la violencia contra las mujeres.
.


Así, siguiendo con la narración de la vida y milagros del asesino, los medios apelaban a su grave enfermedad cardíaca o a su larga depresión. No conocemos ningún estudio que asocie dolencia coronaria con tendencia homicida. Tampoco tenemos noticia, hasta el momento, de que la enfermedad mental, concretamente la depresión, preceda al feminicidio.
De hecho, teniendo en cuenta que la depresión es uno de los trastornos más prevalentes entre las mujeres (probablemente manifestación de toda la violencia machista soportada, a nivel individual, social y estructural) si la depresión fuera agente causal de los asesinatos de pareja, nos encontraríamos con un androcidio devastador, sin precedentes en la historia universal del genocidio.
Es curioso también que la misma enfermedad que sirve para estigmatizar a las mujeres, para restarles credibilidad, haya servido en este caso como elemento exculpatorio o, cuando menos, atenuante.

El asesinato de Victoria es un acto atroz y cruel, como lo es cada feminicidio. El trato mediático que ha recibido esta muerte, como el que reciben todas las muertes por violencia machista no tiene ninguna justificación: es inhumano y despiadado. Feministas Indignadas rechazamos y condenamos cada asesinato por violencia machista y cada noticia que por omisión o acción denigra a la mujer asesinada.

Por último, lo más importante, queremos transmitir toda nuestra fuerza y amor a la familia, amistades y compañeras de Victoria, para que sepan que en estos momentos de dolor profundo no están solas.
 

Feministes Indignades

Women, race and class

Last Monday, we found out that Victoria Bertran had been assassinated. Or was it? Wasn't it only the death of a certain Alfons something. It's just that Catalan media – TV, press, radio – reported the death of this man, who apparently was a well-known journalist with an impressive professional history.

Disguised as anecdotal, in between the news headlines, appeared the assassination of his partner, as if it were just another medal on his prestigious resume. About her, the wife, about her life that was stolen, her death at the hand of male chauvinism, nothing was said. Her disappearance was treated as minor, with the same swiftness that every month adds up figures of women assassinated by their partners, husbands, lovers, fathers, sons, neighbours... In addition, this time, her death wasn't useful, not even to take up a few minutes of evening news time on tv; instead, his life was treated a lot more substantially.

Indeed, the death of Victoria isn't anecdotal at all, but painful business as usual. And brutal. Brutal like all women's deaths, who are executed by patriarchy. Nor is the media treatment of her death, anecdotal, unfortunately. It is just an example of the silence, the oblivion, the denial and the covering up of sexist violence by the media, that make them complicit, sympathizers, allies, implementers of violence against women.


Obviously, this is a typical case of professional corporatism. A blatant cover up for a work colleague. Without any doubt. In the same way that the police union denies the existence of the  rubber bullet that smashed Ester Quintana's eye. Nothing new: let’s fence ourselves in, hide the rubbish inside, so it does not stink on the street. But if we dig the shit a little deeper, we’ll find that this is actually race and class discrimination deeply engrained in our society and, quite clearly, in our media.

A well educated man? Professional success? A progressive catalan? One of ours? Impossible.
Chauvinistic violence belongs to noisy and illiterate working class people, dysfunctional families with scruffy and smelly kids, dark skin people rabble  – pakistanis, gypsies or latinos -
alcoholic slaves, but it isn't ours. We are respectable people, for us violence against women doesn't exist neither does sexism, and the kids, if they are dark, that's because they are adopted. This happens in other neighbourhoods, not in the Corts district, no way.

Unfortunately, if violence against women decided to present itself at UNESCO demanding to be  'World Heritage', it may actually succeed. It seems though that TV and the press ultimately are not interested in seeing and addressing the fact that they are themselves reinforcing sexism, inequalities, discrimination... and violence against women.

So, while telling the life and miracles of the murderer, the media appealed to his severe heart condition or its long depression. We don’t know of any study published in any renowned scientific journal, like Science, associating coronary condition with homicidal tendency. We have no news so far that mental illness, particularly depression, leads to femicide.
As a matter off act, considering that depression is one of the most prevalent disorders among women (probably a consequence of all the sexist violence suffered at individual, social and structural level) if depression was the trigger for partner's assassination, we would be faced with an overwhelming androcide, unprecedented in the universal history of genocide.
It is also interesting that the same illness used to stigmatise women, and dwarf their credibility, serves in this case as exculpatory or, at least, mitigating circumstances.

The assassination of Victoria is a horrifying and cruel act, just as femicide is. The media treatment that received this death, just like any other death due to violence against women does not have any justification: it is inhuman and ruthless. Feministes Indignades reject and condemn each assassination as a result of violence against women and news that denigrate assassinated women be it actively or by default.

Finally, and most importantly, we would like to share all our strength and love with the family, friends and colleagues of Victoria, so that they know that in these painful times they are not alone.

Feministes Indignades



miércoles, 16 de noviembre de 2016

Tot el nostre suport a les companyes gallegues que denuncien un cas d'agressió masclista


Feministes Indignades ens hem adherit al manifest de suport a les companyes feministes gallegues, que van denunciar públicament a un agressor de Compostela, pertanyent als moviments socials.

Aquest agressor no nega els fets, però nega que allò que va fer sigui una agressió... (típic cas de manual, vaja!!), i en lloc de demanar perdó, entre altres coses va denunciar davant de la justícia espanyola i patriarcal. I ara, com a resultat, diverses persones estan encausades, perquè aquest agressor vol unes disculpes públiques per haver dit que era un agressor i, a més a més, 15.000€ per la serva "honra"....

Podeu llegir el comunicat a:  https://contraasagressonsmachistas.wordpress.com/2016/11/04/comunicado-em-denuncia-dumha-agressom/

Us animem a signar-ho!!

SI TOQUEN A UNA, ENS TOQUEN A TOTES!! 
CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA!!                

vídeo de la manifestació del #5N 2o16 contra les violències masclistes a Tarragona





XII Fòrum contra les Violències de Gènere (del 17 al 19 de novembre de 2o16)

Us animem a participar del XII Fòrum contra les Violències de Gènere, que se celebrarà aquesta setmana a la Francesca Bonnemaison.

Sota el lema "Actuem contra els feminicidis", dedicaran aquesta edició a la lluita per la visibilització i l'eradicació dels feminicidis, els assassinats de dones pel fet de ser dones, que han segat més de 700 vides en una dècada a l'Estat Espanyol.





A més a més, en el marc de les concentracions unitàries contra les violències de gènere de cada tercer dilluns de mes, el dia 21 de novembre de 17:30 a 22h, hi haurà un homenatge-acció per les víctimes de Feminicidis, a la Plaça Sant Jaume. L'acció anirà acompanyada de la instal·lació artística "Sabates vermelles", dissenyada per Feminicidio.net i la il·lustradora Pnitas*, que exposarà un parell de sabates per cada feminicidi del darrer any a l'Estat Espanyol.
A més de convidar-vos a participar de l'acte, que serà una bona manera d'escalfar, totes juntes, els motors per a la manifestació del 25N, us traslladem la necessitat de recollir 112 parells de sabates per a dur a terme l'acció. L'ideal és que siguin sabates que no necessiteu però que estiguin en bones condicions per a ser exposades. Podeu deixar-les a la seu de la Plataforma (Rambla Santa Mònica, núm. 10, de Barcelona) i nosaltres les pintarem amb un equip de voluntàries!

La campanya-acció “Sabates Vermelles”, iniciada per l'artista feminista mexicana Elina Chauvet a Ciudad Juárez al 2009, arriba per primera vegada a Barcelona, recollint el testimoni de les nostres companyes de països com Mèxic, Argentina, Regne Unit, Itàlia o Equador i de ciutats com Bilbao, Màlaga, Càdis o Còrdoba. A través de les sabates, un objecte molt identificable i simbòlic, farem memòria col·lectiva per a treure al carrer un problema social que volen mantenir en l'àmbit privat i despertar consciències.

Contra els feminicidis, actuem!

jueves, 20 de octubre de 2016

Solidaritat amb les companyes acusades d'expropiar bancs a Alemanya

Feministes Indignades ens adherim al manifest de suport a les companyes acusades d'expropiar bancs a Alemanya.

 "Amb aquest comunicat els col.lectius aquí presents volem manifestar la nostra solidaritat amb les companyes acusades d’una sèrie d’atracaments ocorreguts a la ciutat d’Aachen. El que aquí signem no és només una declaració de germanor, sinó també una afirmació de la nostra convicció en què, malgrat la criminalització que pateixen les companyes, reconeixem en els fets que se’ls imputa una pràctica política històricament legítima i practicada pels moviments revolucionaris, així com una mostra clara de que encara queda esperança en un temps on la persecució i la repressió estan a l’ordre del dia....."

Podeu llegir el comunicat sencer a:

https://solidaritatrebel.noblogs.org/post/2016/10/13/comunicat-de-suport-amb-les-companyes-acusades-dexpropiar-bancs-a-alemanya/

miércoles, 19 de octubre de 2016

AVUI 19 D'OCTUBRE PARO DE MUJERES

Avui 19 de octubre PARO DE MUJERES 
 
#NosotrasParamos
#SoyBienPuta
#StopFeminicidio
 
"Soy bien puta, como Micaela que tenía 12 años. Un tipo de 26 la mató porque la nena no quiso tener sexo con él. Pero bueno, ella tenía varios Facebook y subía allí fotos “provocativas”, qué quieres. Una chica en Brasil fue drogada y luego violada por más de 30 hombres, todo organizado por su novio, en venganza por una supuesta infidelidad de ella. Se filmó el hecho y se lo subió a distintas redes sociales para el disfrute de muchos. Pero escúchame, la niña con 16 años ya tenía un hijo y encima se drogaba, una putita… ¿Y Melina? ¿te acuerdas de ella? ¡¡Qué loca que era!! los culpables de su violación y muerte no fueron los cuatro violadores y asesinos, sino ella, porque le gustaban los bares y no estudiaba. O Daiana, que fue a una entrevista de trabajo de noche y vestida con short, a quién se le ocurre, re puta. A Serena el novio le dio 49 puñaladas por haberlo dejado, pero era re puta la niña. Marina y María José… ¡¡viajaban solas!! ¡¡Dos mujeres solas!! Ellas también, ¿qué esperaban? Rosa, de 74 años, sufrió una golpiza brutal en manos de su novio, pero seguro algo hizo, lo debía tener bien harto… y era buscona la vieja, se cogía a todos en el centro de jubilados. Mailén fue violada por Miguel, dos veces, en la casa de él. Pero bueno, ella eligió ir a la casa del tipo, ¿qué pretendía que pase? Enorme puta. A Cintia el ex marido la mató a puñaladas frente a sus tres hijos porque lo había dejado. Pero ella ya andaba con otro en vez de ocuparse de los niños. A Macarena el ex novio le cortó el cuello con una trincheta también porque lo dejó. Pero ella era reina de belleza, se mostraba mucho la tipita. Y podríamos seguir. Por un rato largo, porque la lista de víctimas de la violencia machista es eterna. Y la sarta de basura también machista para justificar cada caso, también. Ángeles. Araceli. Lola. Una cada menos de 30 horas. ¿En Brasil? Una violación cada 11 minutos. ¿En México? 7 mujeres asesinadas cada día, muchas más desaparecidas y jamás halladas con vida. A todas, pero todas, les pasó por putas. Mañana puedo ser yo la puta muerta/violada/golpeada del día. Pero bueno, estas son pendejadas por las que se preocupan las feminazis nomás, que son unas pinches exageradas. Y unas putas. Siempre, siempre putas.
Copia y pega en tu muro."


VIVAS NOS QUEREMOS!!!!!



avui#19O CONCENTRACIÓ Prou violència contra les treballadores sexuals #BastaDeMatarnos

Avui, dimecres 19 de Octubre a les 19h. Plaça Sant Jaume (METRO L4 Jaume I, Barcelona)

Basta de violencia machista hacia las trabajadoras sexuales
 
Acte en solidaritat amb les companyes de #ParoNacionalDeMujeres en l'Argentina.
 




tota la info: https://www.facebook.com/events/1800100456929108/